Anàlisi: Borderlands The Pre-Sequel

La sèrie Borderlands ha destacat amb l’espectacularitat visual dels colors cridaners del seu look cel shading, personatges folls i pintorescos, diàlegs hilarants i un arsenal aparentment il·limitat. Després de dues entregues que s’han apartat dels esquemes clàssics dels jocs de trets en primera persona i han integrat característiques d’altres gèneres –com el rol o els mons oberts–, ara 2K Australia, Gearbox Software i 2K Games serveixen un episodi que enllaça els anteriors capítols, ens duu a un nou planeta i introdueix canvis en les condicions físiques del medi que suposen novetats refrescants en la jugabilitat.

Versió analitzada: PlayStation 3 Gènere: Rol i acció en primera persona Desenvolupat per: 2K Australia, amb el suport de Gearbox Software Distribuït per: 2K Games PEGI: 18.

JOAN-ALBERT ROS | Barcelona

Com ha passat amb les dues entregues precedents, aquest cop trobem, d’entrada, quatre nous personatges diferents, cadascun amb el seu respectiu arbre d’evolució de poder i habilitats, que no s’aparta pel que fa a l’estructura del sistema de millora dels personatges d’anteriors aventures. Amb l’adquisició de punts d’experiència anirem fent pujar el nivell de cada aspecte de les particularitats dels nostres protagonistes. Borderlands: The Pre-Sequel assegura un bon grapat d’hores de diversió esbojarrada davant la pantalla, en les que maldarem per millorar prou les habilitats dels nostres herois per vèncer els enemics més poderosos, fer front al nombre ingent de missions amb el que ens obsequia l’aventura i completar la història principal. Això està assegurat d’entrada… però anem més enllà: què hi ha de nou en aquesta inusual pre-seqüela?

Els nous caçadors de recompenses seran coneguts per als jugadors atents dels anteriors Borderlands, ja que es tracta d’individus que havien exercit de personatges no jugables amb major o menor presència. Entre ells n’hi ha un que segur que reconeixeran immediatament tots els fans de la sèrie, ja que fins ara havia estat present en tot moment al llarg de les aventures dels anteriors protagonistes, amb un paper més o menys important en segons quines missions però sempre com a secundari. Es tracta de Claptrap, el robot guillat. Aquest cop, més enllà de la seva personalitat esbojarrada i xerraire, farà ús de metralladores i armes làser, serà capaç de desplegar un arc de Sant Martí de felicitat letal i de convertir-se ocasionalment en un vaixell pirata armat d’una potent artillaria, una bomba ambulant o una màquina de destrucció massiva. És l’únic dels protagonistes del joc que pot prescindir de la necessitat de renovar contínuament la seva reserva d’aire, cosa que el dota de gran autonomia en comparació a la resta de membres de l’equip. La seva dèria de xocar de mans amb els seus companys ens servirà en les missions cooperatives no només per potenciar les seves habilitats sinó també per augmentar el dany que el grup infligeix en els enemics, la salut o la capacitat guaridora de l’escut o la precisió dels trets.

D’una de les expansions del primer episodi de la franquícia, The Secret Armory of General Knoxx, trobem Athena, antiga assassina de la Llança Carmesina que s’incorpora ara al bàndol dels cercadors de la cambra. Empra el seu escut cinètic tant com a arma defensiva com ofensiva; amb ell pot repel·lir atacs i pot llançar-lo també amb força contra els seus oponents, i fins i tot pot fer-lo detonar per augmentar els danys dels impactes entre les fileres enemigues. De tant en tant pot carregar elèctricament l’escut o fer-lo rebotar entre diversos blancs. Una habilitat especial que combina bé amb armes de curt abast, com ara escopetes o pistoles, i amb armes d’infanteria de major abast, com ara els fusells d’assalt.

La comissària del comtat de Lynchwood, que vam conèixer en una de les missions de Borderlands 2, apareix també a The Pre-Sequel quan encara estava lluny d’assumir el càrrec, tot i que això no li impedeix d’escampar justícia arreu on va. En la línia d’una heroïna d’un llunyà oest futurista, Nisha és especialista en l’ús de revòlvers, tant a una sola mà com –quan evoluciona prou com per activar aquesta habilitat– com a dues, i en liquidar oponents en duels cara a cara. Se serveix d’un fuet que fa espetegar per mantenir a ratlla els seus rivals i és capaç d’apuntar de forma automàtica i multiplicar l’efecte dels projectils fent-los rebotar de forma explosiva en múltiples objectius.

Finalment, un dels enemics finals de Borderlands 2, Wilhelm, completa el repartiment, tot i que apareix a The Pre-Sequel amb una aparença prou diferent de la que coneixíem: l’enginyer cibernètic arribaria a modificar el seu cos prou com per convertir-se en un robot sense ànima, però en aquesta aventura conserva encara la seva humanitat. L’ajuden en combat els seus drones, Saint –que fa funcions defensives– i Wolf –que s’ocupa d’acompanyar els atacs del seu amo. Les seves armes preferides són els bazuques. Quan s’exhaureix la capacitat del seu escut, un llançacoets antitanc portàtil s’activa en la seva espatlla per donar-li temps de recarregar l’energia del giny defensiu, cosa que resulta molt útil en les situacions en les que el personatge es veu acorralat i els seus robots assistents no donen a l’abast.

El punt de partida argumental és, com a mínim, xocant: l’insuportable i malèvol Jack el Guapo reuneix un grapat d’herois per fer front a l’exèrcit legionaris perduts del psicòpata Zarpedon i salvar la humanitat amb un pla absolutament delirant que s’esfilagarsarà en multitud de missions igualment esbojarrades. Què fa el qui ha estat la nostra veritable nèmesi fins ara en aquest nou paper com a màxim heroi de la sèrie? Ho haurem d’esbrinar endinsant-nos en l’aventura, al llarg de la qual trobarem uns quants dels anteriors protagonistes, que no cal dir que s’enfrontaran i demanaran explicacions –i les obtindran sigui de grat o per força– a tothom qui treballi a les ordres del terrible Jack.

Tot i que la sèrie manté una aparença força constant i la major part d’innovacions que s’han anat introduint gradualment han servit, sobretot, per mantenir la llicència fresca i renovar unes essències a les que convé no renunciar perquè han significat l’èxit, hi ha canvis alguns petits canvis que hem pogut observar a The Pre-Sequel respecte dels anteriors episodis. En resum, es tracta de factors que diversifiquen, multipliquen i augmenten allò que coneixíem i que eviten en certa mesura el que podia haver-se convertit en un excessiu continuisme. A més de l’afegit constant de personatges jugables en cada iteració, quantitat d’enemics i caps de final de fase, heterogeneïtat de missions i diversitat d’escenaris, convé subratllar especialment, com apuntàvem d’entrada, la revolució que suposa canviar el marc de les aventures.

I és que després que haguem recorregut Pandora pam a pam, 2K Games i Gearbox Software corrien el risc d’avorrir-nos amb ubicacions conegudes o massa similars a les que ja hem explorat. El millor és que l’estudi 2K Australia, encarregat de desenvolupar l’aventura, no s’ha limitat a presentar uns escenaris d’aspecte diferent als dels jocs anteriors. A Elpis, la lluna satèl·lit de Pandora en la que transcorre el joc, ens endinsarem en grans instal·lacions científiques, estacions espacials, recorrerem muntanyes i cràters i coneixerem les característiques d’un ecosistema particularment hostil, en el que haurem de vigilar de no quedar-nos sense aire i amb una fauna molt agressiva i un gran nombre de psicòpates assassins, però també una menor gravetat, un aspecte que té repercussions diverses en la jugabilitat, molt enriquida per aquesta novetat.

Gràcies a les motxilles propulsores podrem impulsar-nos per augmentar la nostra capacitat de salt i llançar-nos en picat per colpejar enemics o impactar en el terra per provocar una onada expansiva prou forta per tombar la major part d’oponents que ens envoltin. Contínuament haurem de tenir present de renovar l’oxigen del nostre escafandre, que s’exhaurirà ràpidament si fem un ús excessiu de la propulsió. Com que molts dels enemics que trobarem també van equipats amb el mateix aparell, podrem mirar de fer-hi punteria per fer-los-el esclatar, un ardit que ocasionalment també poden fer servir ells en contra nostra. Un altre recurs estratègic especialment útil és congelar els nostres oponents per poder-los trinxar en mil bocins amb qualsevol cop.

A més dels poders, fins ara inèdits, associats als nous protagonistes, trobem vehicles nous, noves armes amb projectils criogènics o metralladores de ràfegues làser. Entre els oponents trobem nous monstres i noves espècies animals, criatures cibernètiques, robots, humans i nous caps de final de fase. Tot i que l’aventura en solitari és sempre divertida, Borderlands és una saga concebuda especialment per al cooperatiu, i The Pre-Sequel no és cap excepció: el mode multijugador es revela de nou com el gran trumfo del joc, sigui en xarxa, on podem col·laborar amb tres amics més que poden entrar o sortir de la partida en qualsevol moment, o en mode local a pantalla partida per a dos jugadors.

En l’apartat artístic, per descomptat, els dissenys d’entorns i personatges continuen brillant amb llum pròpia. L’aparença de dibuix animat, l’aspecte trencador, els tons saturats i els colors elèctrics i la brillantor de neó segueixen impregnant fins al darrer pam del joc, una faceta a la que potser l’equip de desenvolupament del Borderlands original va arribar per atzar –ja que l’aparença que en un principi havia de tenir el joc era molt més realista– però que s’ha convertit en el segell característic de la sèrie i una de les troballes més grans. També han estat trets distintius els temes centrals de cadascuna de les bandes sonores. En aquesta ocasió, a les fantàstiques Ain’t No Rest For the Wicked de Cage The Elephant del primer Borderlands i a Short Change Hero de The Heavy del segon, s’afegeix Come With Me Now de Kongos, una peça no menys enganxifosa i que resulta igualment característica del particular univers de la sèrie.

Des del punt de vista tècnic no ens podem estar de dir que tot i que hi ha una diversitat considerable d’oponents, a aquestes alçades creiem que hauria calgut renovar la intel·ligència artificial d’alguns enemics. No es tracta de cap problema en el comportament específic dels personatges, la IA continua essent solvent des d’un punt de vista purament particular, però sí que hi ha conjunts de personatges que actuen de manera similar a com ho feien altres personatges de capítols anteriors i, tot i el canvi d’aparença, semblen tallats pel mateix patró que els grups de psicòpates o criatures d’altres aventures. Aquest no era un punt que trobéssim criticable en els episodis anteriors però actualment, i més amb el canvi de planeta, trobem que aquí hauria calgut un treball més a fons.

Per descomptat, aquesta anàlisi ha de respondre la pregunta inevitable en qualsevol text que ressenya un nou capítol d’una llicència d’èxit: “és Borderlands The Pre-Sequel més del mateix?”. I cal contestar que sí, que aquesta pre-seqüela és just això, però també més de tot el que ens agradava dels anteriors Borderlands. Tot i que segueix essent una experiència molt divertida, en la que no falten passatges veritablement hilarants, és cert que els seus responsables semblen haver-se acomodat. Amb els canvis en l’apartat jugable n’hi ha prou per justificar aquest nou joc però caldrà cercar altres reptes en eventuals properes aventures. La formula encara no s’ha esbravat del tot però podria acabar perdent el seu encant si no evoluciona.

“Gearbox Software i 2K Games van aconseguir crear un formidable univers de ciència-ficció amb el primer Borderlands, al que van treure tot el suc amb una seqüela extraordinària i que han expandit amb continguts descarregables pels que –cosa rara– acostuma a pagar la pena passa per caixa. Dit això, i tot i que The Pre-Sequel incorpora no pocs al·licients, temem que aviat caldrà alguna cosa més que fer-ho millor i multiplicar enemics, missions, poders, escenaris i hores de joc per mantenir viva la franquícia i no matar la gallina dels ous d’or. Per sort, a hores d’ara, tot i alguns símptomes d’estancament, l’experiència que brinda cadascuna de les entregues, inclosa aquesta darrera, és satisfactòria i continua oferint grans moments al jugador”.

Joan-Albert Ros (Barcelona, 1976), és professor associat de la facultat de  Belles Arts de la UB.